Amb la mort d'En Martí Mayol ha desaparegut una de les figures més conegudes i més populars de la literatura mallorquina de postguerra. Per allà els anys cinquanta i seixanta, quan  -per l'absència de l'ensenyança de la nostra llengua i de la nostra literatura a les escoles-  quasi ningú coneixia els escriptors insulars, l'obra dels quals era llegida únicament en grups minoritaris, tothom a Mallorca coneixia Don Martí Mayol. És ver que aquest coneixement estava vinculat a aquell fenomen autòcton, irrepetible i encara massa poc valorat que fou "es teatro regional", però també és ver que, dins el marc d'aquest fenomen, En Martí Mayol hi destacava amb una personalitat i unes característiques molt singulars. Qui no se'n recorda, per exemple, de "Portes Obertes", "Orgull de casta", "Es sogre de Madò Rosa", "Més vell que es pastar", "Ca'n Miraprim", "Mal llamps es doblers", "Així ès el món", "S'estopa ran d'es foc", "El tio al cel sia", "Dilluns de Festa Major", "A on anam?", "Mala rel" o "Es metge per força", adaptació de "Le medecin malgré lui" de Molière? Estrenades per la Companyia Artis, foren unes comèdies costumistes que, dia rera dia i sessió rera sessió, ompliren el pati de butaques, els palcos i el galliner del "Teatro Líric" i del "Teatro Principal" de Palma, així com moltes de les sales teatrals de s'Illa, on foren representades una i més voltes.

En canvi, si bé constituiren grans èxits de representació, poques d'aquestes obres varen ser editades i ara són males de consultar. Si no vaig errat, crec que just ho foren tres: "Ca'n Miraprim" (Les Illes d'Or, 1954), "Dilluns de Festa Major" (Premi "Bartomeu Ferrà", Ajuntament de Palma, 1955) i "Així ès el món" (Quaderns literaris "Ponent", 1964). A l'entrevista que li feren per al llibre "Mestres i Artistes. Homenatge" (Direcció General d'Educació, Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear, 1990), confessa: "Si tenc poca obra publicada és, primer, perquè som un gandul i he escrit poc i, segon, perquè no m'he preocupat mai de publicar el que he escrit".

La seva producció no es limita, emperò, a la seva creació teatral, sinó que troba un altre camí d'autorrealització literària a través de la narrativa, bona mostra de la qual va aparèixer als ja citats quaderns literaris "Ponent", on hi trobam: "El vaquer murcià" (1958), "Don Luïset, pvre" (1960), "Oui, papa" (1964), "L'escàndol" (1965-66), i dels articles, com, per exemple, "L'essència del teatre" (1957) i "Babel (quatre comentaris d'altri sobre teatre)" (Paris, 1965), publicats a la mateixa revista, i els articles en castellà sortits a la plana de col.laboracions de "Baleares", avui "Diari de Balears".

* * *

Després d'uns anys de silenci i de dedicació a altres afers, recobrà la seva veu amb "Visca Alcanada lliure!", obra inèdita i que no conec més que per les seves referències mentres l'escrivia, i que, segons En Josep Mascaró Pasarius a la seva "Historia de Mallorca" (secció de "Hombres de nuestro tiempo"), és "una sátira aguda y actual en la que se mezclan los intereses materiales, incluido el petróleo, con los idealistas, la lengua, catalana o mallorquina, la 'Senyera' de Mallorca, que no se quiere llamar así ni tampoco bandera, sino 'Drapeau'. En fin, parece que el teatro ha recuperado a uno de sus autores más representativos y celebrados".

Una altra de les facetes més interessants, però manco conegudes, del polifacètic Martí Mayol és la seva obra com a pintor, amb exposicions a Sóller, Sencelles, Alcúdia, Muro, Caracas, etc. Els seus quadros de barques, suggerents i evocadors, són tot un símbol de la seva vida: barques sempre arran del port i cercant la companyia d'altres barques, obligades a oscil.lar per l'anar i venir de les ones i per l'estropeig de la mar, amb poca terra ferma (aquesta terra ferma on els prejudicis socials condemnen sempre els millors) i sovint amb un llunyà horitzó de niguls difuminats que cobreixen d'angoixa les bones esperances, els bons propòsits i els ideals sincers dels sers humans...

* * *

De les moltes xerrades que vaig fer amb ell  -a la ja fa anys desapareguda tertúlia de "Ponent", a ca-seva, a l'Hostal del Liceu (on abans d'hoteler va ser professor), a ca-nostra durant el seu viatge a Cádiz i a Alcúdia-  record especialment la darrera, fa dos o tres estius, a la terrassa de la seva caseta d'Aucanada, on un grup de bons amics sopàrem d'un saborós pa amb oli. Endemés de parlar de Mallorca i de fora Mallorca, de literatura i de pintura, ens va contar dels seus estudis, de la seva vida profesional, de les seves experiències, dels seus desenganys i de les seves esperances, i hi conversàrem tant dels desafiaments que tenim plantejats els sers humans com de la vida ultraterrena, una vida ultraterrena en la qual  -lluny d'interpretacions confessionals i dogmàtiques-  En Martí es va mostar un cautelós i reflexiu creient. Ara, després del seu traspàs, ell ja sabrà què de veres hi ha de tot allò que vàrem parlar.

Evocant aquesta última trobada he escrit aquest haikai:

Martí Mayol i Moragues. Nascut a Palma el 7 de juliol de 1916 i mort el 26 de maig de 1997. Vuitanta-i-un anys de goigs i de combats damunt el planeta Terra. Un homo fidel a Mallorca durant tota la seva vida. Un humanista amant de la vida, de la llibertat, de la natura, de les plantes i dels animals. Un demòcrata convençut, defensor dels autèntics valors de la convivència, l'amistat i la tolerància. Un dels més coneguts i populats escriptors mallorquins de la postguerra. Amb ell s'ha clos una plana imborrable de la nostra literatura illenca i amb el seu trànsit ha desaparegut un amic, el qual, mentres tresquem aquest món de llums i d'ombres, sempre romandrà viu en la nostra memòria.

(Última Hora, Palma de Mallorca, 1997)