"Tal com el metge  -escriu-  ha de dir que potser no hi ha un sol homo que estigui en perfecta salut, així, si es coneix bé el ser humà, hauriem de dir que no n'hi ha ni un que no visqui sense estar més o manco desesperat, sense que en el seu fons no hi bategui qualque inquietud, malestar, disarmonia o angoixa relativa a qualque cosa que ell no coneix o de la qual ell mateix no s'arrisca a tenir-ne coneixença".

Això  -i sobretot a aquells que s'autodissimulen les pròpies angoixes i desesperances-  pot parèixer una paradoxa, una exageració o una concepció depressiva de l'existència, però no és tal, perquè, gràcies a les crisis per ella provocades, esdevenim conscients i podem il.luminar aspectes de noltros mateixos que romanen i d'altra manera romandrien potser sempre dins la fosca. Es per això que resulta positiva i "edificant, ja que considera cada ser humà en funció de la seva més noble exigència, ser esperit".

Filòsof de l'existència i dualista espiritualista per qui el ser humà és "una síntesi de cos i esperit", Kierkegaard ens presenta el "jo"  -identificable amb l'esperit-  com una tasca a acomplir i com el nucli del fenòmen de la desesperació, ja que a pesar dels motius exteriors, moltes vegades pretextuals i aparents, tota desesperació és, en el fondo de cadascú, o bé una desesperació "de no voler ser ell mateix" o desesperació de la feblesa, o bé una desesperació "de voler ser un mateix" o desesperació del desafiament i de la revolta, dues formes de desesperança que menen a dos comportaments diferenciats, però igualment mortals per al "jo", perquè ambdós poden conduir a la seva destrucció.

El tema de la desesperança i de l'angoixa ha estat reprès, en diferent mesura, per altres pensadors existencialistes posteriors, com, per exemple, Jean Paul Sartre, Albert Camus i Miguel de Unamuno, els quals arriben a diferents conclusions. Però per Søren Kierkegaard, en aquest univers contradictori en el qual  -anota en el seu "Diari"-  "tot allò que jo visc ho visc en la contradicció, perquè la vida és solament contradicció", hi ha una única manera de curar la malaltia de la desesperació: la fe, no una fe passiva d'identificació amb un sistema de creences d'una religió o d'una secta confessionals, sinó la difícil fe viva personal i existencial de cada individu, en un acte lliure, voluntari o intuïtiu, que es llança dins "la passió de l'infinit", propera al "credo quia absurdum" ("crec perquè és absurd") de Tertulià.

.